M’havia passant la vida buscant la felicitat. És dur acceptar-ho. La tenia tan a prop. Pensava que anava pel bon camí quan de tan en tan em sentia tan ple d’ella. Pensava que és que la felicitat mai era plena, que solament omplia moments. I no hi havia cap relació entre els moments feliços i els bons moments que tu em donaves.
M’havia passat la vida pensat que així estava bé. És dur acceptar-ho. Semblava tan fàcil. Pensava que en beure un got de llet freda a la 1 de la nit amb les gotes d’aigua condensada a les parets podia ser feliç. Amb una xica esperant-me al llit amb un cos amat i uns ulls tranquils. Amb els meus moments de llum a la cara i sentir-me jove i vital. Una vida d’enveja. Tan senzilla i plena. Això pareixia.
M’havia passat la vida negant la veritat. És dur acceptar-ho. Feia tan de mal. Cóm acceptar que tan llest i triomfador com em pensava havia resultat un fracassat. No havia aconseguit ni la més bàsica de les necessitats: la felicitat. Aquella que havia buscat, que pensava haver trobat i que realment havia deixat passar pel costat. Aquella que tan tard em va tornar a colpejar.
Havies passat la vida pensant que arribaria aquest moment. I va arribar. Sabies què era la felicitat. No t’esperava, la veritat. Vaig obrir la porta. Portava el got de llet a la mà. La xica dormia. Vaig començar amb la puntera de les teues sabates, no m’atrevia a mirar de front el meu error vital.
Em vas oferir el teu somriure…
…no et vaig deixar anar.
