Joan Fuster (1922-1992)

Un café amb ell no haguera estat gens malament. Compartir la llum tènue de qualsevol bar de València amb la la companyia de la seua imatge i l’inseparable fum de la seua cigarreta, sempre encesa. Uns ulls foscos, menuts, amagats darrere d’unes ulleres de pasta que ja formaven part del seu semblant. Un bigot sense el qual, potser, ningú no el recorda. I aprendre amb ell aquesta feina que convertí en la seua forma de vida.

Els seus escrits són directes, incisius, àcids. Però sempre amb pinzellades soterrades de tendresa a les quals el lector arriba una vegada familiaritzat amb el tarannà del de Sueca. No se li resistia cap tema i tot gràcies a la voracitat amb què llegia, i assimilava, tot allò que li arribava a les mans. Gaudir dels textos que li agradaven, aconseguir un nou blanc per a les seues crítiques ferotges. Tant donava. Perquè la seua feina no era tan sols escriure: abans de tot fou lector. Els qui el van conéixer diuen que independentment del què es parlara a la taula- gastronomia, filosofia, literatura…- ell sempre tenia alguna cosa, intel·ligent, a afegir.  Tot pel seu incansable afany autodidacta, la intrínseca necessitat d’avançar al camí de les lletres i el pensament. Era la qualitat que més admirava en les persones, la intel·ligència, i més, encara, si era la dels seus enemics. Sabia que era intel·ligent i, el més important, que tenia la paraula de la seua part a la qual dotava d’una vivacitat i càrrega conceptuals extraordinàries. L’interés pels grans com Montaigne o Russell, segurament, acceleraren l’ascens de l’advocat frustrat.

D’una habitació farcida de llibres, diaris i milers de papers que, amb un peculiar ordre, tenien un estret lloc reservat a les seues prestatgeries eixiren els textos d’uns dels millors assagistes valencians del S.XX. Treballava de nit, mà a mà amb el güisqui, amb la seua màquina d’escriure, encarregada de transformar en caracters els seus pensaments. Un home d’idees fermes a les quals es mantingué fidel tota la seua vida. Confessava que li emprenyaven els herois, però no sé si fou conscient de què amb el seu dia a dia, la seua lluïta continua pel País Valencià, es convertí en un d’aquells personantges admirats per les seues fetes i virtuts. I, per això, mai caurà a l’oblit.

Encara hi ha qui recorda amb la més sincera enyorança aquell perfil aguilenc. Molts d’ells parlen dels moments al seu costat, de les genials converses amb les quals s’envoltaren en ocupar una cadira prop d’ell, el qual els regalà, possiblement, incontables ironies al llarg de la seua vida. Odiat per molts per la seua malícia sistemàtica que era alhora defecte i virtut.

I, jo, també sent nostàlgia pel café que mai prendré i pels inconfonsables traços del rostre d’aquell que tenia com a feina ser ell mateix. Perquè no era gens modest. “La meua professió és la de ser Joan Fuster”, deia.

 

Poema Criatura Dolcíssima, musicalitzat per Lluís Llach:

 

 

Advertisement